Llacs de Covadonga i Mirador de Ordiales

Per arribar als Llacs de Covadonga és millor pujar-hi abans de les 9:00 del matí, perquè després tanquen la carretera als vehicles privats i s’ha de pujar amb l’autocar.
Des de Cangas de Onís a Covadonga hi han 8 km aproximadament, una vegada allà pujar per la carretera asfaltada que et porta fins als Llacs, uns 12 km de revols.

Com a bons excursionistes vam matinar força, potser una mica massa i tot….perquè un cop vam ser a dalt dels llacs no hi havia ningú.
Això si, perfecte per fer la primera instantània del llac Ercina 😉

Els llacs de Covadonga són dos, l’Enol i l’Ercina, d’origen glacial situats a la part asturiana del Parc Nacional dels Picos de Europa.

La nostre excursió:
Llac Ercina (1108m)-Llac Enol(1070m)-Refugi de Vegarredonda(1410m)- Mirador de Ordiales(1745m)
Desnivell 675 positiu
Distància aprox. 19 kilòmetres
Molt recomanable.

Comencem la ruta i trobem l’Ermita del Bon Pastor.
Situada a la vega de Enol.

El mapa amb la ruta específica ens ho varen facilitar a informació turística de Cangas de Onís.
Direcció Pandecarmen vèiem les seves típiques cabanyes.

Ben passat Pandecarmen agafant els corriols senyalats amb petites muntanyes de pedres i passats un parell de colls, davant nostre, la Vega de Canraso i com a teló de fons, el massís del Cornión.

Seguim muntanya amunt i trobem els seus prats d’un intens verd magnífic de veure!!!

Ens va agradar molt la ruta perquè no era gens transitada i podies gaudir de la tranquil.litat i la llibertat que et dóna la naturalesa.

Superada l’última pujada, vam arribar al Coll de la Gamonal 1470m, davant nostre sota els peus dels cims del cornión el refugi de Vegarredonda (1410m).
A partir d’aquí el paisatge canvia radicalment, desapareixen els camps verds i les pastures que ens havien acompanyat des del principi de la ruta, per donar lloc a les roques.

Reprenem la marxa cap al Mirador de Ordiales, agafem el camí marcat que després del refugi es desvia cap a la dreta i pugem fent ziga-zaga entre les roques guanyant alçada ràpidament.
Després de pujar el coll, el camí es suavitza i és molt més còmoda.
Només falta un últim esforç, a meitat de la pujada es veu l’antic refugi i al fons l’última pujada fins arribar al Mirador de Ordiales.

Després de passar el refugi cal caminar amb precaució si hi ha boira, ja que hi ha una gran forat que no està senyalitzat.
I just a dalt la pujada, el Mirador de Ordiales, en la part més elevada de la Vall d’Angón a 1.745 m.
Al mateix mirador hi ha la tomba del senyor Pedro Pidal marquès de Villaviciosa, enterrat aquí com a desig propi, dues grans lloses de pedra amb dedicatòries a ell coronen el mirador.
Un amant de la natura i un enamorat dels Picos de Europa.

Des d’aquí la vista és impressionant, parets tallades verticalment es desplomen sobre els prats d’Angón.
Al fons el poble de Amieva (572m).

La sensació que es té quan estàs al Mirador i veus el buit vertical que hi ha, et deixa sense paraules, si més no a mi que em fan respecte les alçades….
Això si, un cop asseguts, respires tranquil.litat, llibertat, alegria i sobretot satisfacció per haver realitzat aquesta ruta.

En aquesta foto del Mirador de Ordiales, la primera es veu des de on miràvem a baix…. sort que hi han les pedres perquè impressiona!!!
I les altres a la creu i voltants.

De baixada cap als llacs, els núvols ja anaven tapant les clarianes del matí, sort que el sol va estar present durant les 5 horetes ben bones que vàrem trigar.
A la fotografia, els 2 llacs L’Ercina i L’Enol. L’Enol és el que es veu la carretera que el voreja.
I què millor que una bona remullada de peus després d’una caminada fructuosa 😉

Pujant des del llac Enol al llac Ercina tens una visió dels dos llacs digne de veure així que aquí teniu la foto panoràmica que vàrem fer.

Després de la caminada, vàrem agafar el cotxe i cap a Covadonga.
Al parc Nacional dels Picos de Europa, en plena naturalesa, entre muntanyes i boscos es troba el Santuari de Covadonga en una vall a 236 metres sobre el nivell del mar.

La Basílica de principis del segle XX, està construïda en pedra rosàcia i marmòria subministrada per la mateixa muntanya de Covadonga.

És un dels llocs més significatius d’Astúries.
I de gran bellesa!!!

També hi ha la santa Cova, on tota la llegenda sobre el rei Pelayo es centra en aquesta cova, que dóna recer a la Verge de Covadonga, anomenada afectuosament la Santina.
A baix al costat dret de la cova, hi ha la Font dels Set Canelles, aquesta font se li atribueixen (gràcies a la Santina) propietats matrimonieres.

Després d’una bona jornada muntanyenca i la visita a la Santina, vam anar a fer un bon sopar acompanyat d’una bona sidra per recuperar forces i l’endemà cap a la Ruta de Cares!!!

Anuncis

De camí cap a Cangas de Onís

Després de deixar enrere l’encant del poble de Cudillero, el nostre proper destí on i passaríem les últimes 5 nits del nostre viatge a Astúries era Cangas de Onís.
Però pel camí vàrem anar descobrint molts poblets que valia la pena dedicar-hi hores e inclús dies.

Comencem destacant el Cabo de Peñas.
Al Cabo de Peñas i trobem el Far de Peñas, que és el més important i des de 1852 és llum i guia de mariners.
És d’una gran bellesa paisatgística, llàstima que nosaltres vàrem ensopegar que bufava fort el vent. És també un paradís per biòlegs i historiadors per les seves reserves de fauna, flora i restes arqueològiques.

A la fotografia la imatge de dalt es veu la punta del Cabo de peñas i les dues de baix les vistes des de les bandes del Cabo.

Un altre poble de pescadors amb molt d’encant i popular per la sèrie de televisió Doctor Mateo, el qual es mereix una visita és el Poble de Llastres.
La vila marinera de Llastres destaca per la seva peculiar adaptació al terreny, les cases tradicionals, els carrers empedrats amb escales que s’endinsen cap al mar, el port,..

La imatge, des del Mirador de Sant Roc, situat a la part més alta del poble on pots gaudir d’unes vistes fantàstiques de tot el poble, així com de les platges del voltant i fins i tot en dies clars, podries veure els Picos de Europa.

Seguint en direcció a Cangas de Onís, Una altre parada que ens feia gràcia veure però no era l’època bona, ja que la millor època seria la tardor i l’hivern, son els bufons que estan situats a la costa de Llanes.

Els bufons són esquerdes obertes a la roca del penya-segat, connectades amb el mar i quan hi ha marea alta i el mar està fort, un gran volum d’aigua empès per les onades entra amb gran força per la part inferior del bufó i puja formant a la superfície sortidors d’aigua polvoritzada, que poden arribar a més de vint metres d’alçada.

El que vàrem visitar nosaltres és el Bufó d’Arenillas, situat a uns 8 kilòmetres a l’est de Llanes. El terreny en aquesta zona és de tipus calcari després hi ha multitud d’esquerdes, forats i buits produïts per l’erosió de l’aigua.

La primera foto es com ho vàrem veure nosaltres, si us i fixeu es veu com una miqueta de vapor, només vàrem poder escoltar el soroll, com un xiulet quan puja, però només pujava aire.
La de baix l’hem agafat del google perquè així podeu veure la diferència de quan puja i quan no….
Haurem de tornar-hi a l’hivern perquè ha de ser espectacular veure-ho. Les altre dues imatges típiques d’Astúries, una d’elles amb el verd intens tocant el blau del mar.

Per acabar aquest post, Cangas de Onís.
Un poble molt turístic situat a 12 kilòmetres de Covadonga, aprop dels Picos de Europa i tan sols a uns 25 km de la platja.

El pont romà de Cangas de Onís és un dels monuments més importants a Astúries ja que del pont penja una rèplica de la Creu de la Victòria, que simbolitza la victòria de Pelayo sobre les tropes àrabs, començant d’aquesta manera la reconquesta espanyola.

El pont en realitat és medieval, encara que va ser construït sobre les restes romanes.
L’accés és lliure i es pot passejar pel pont tranquil.lament, tenint unes magnífiques vistes de l’entorn i del riu sella.

També important l’Església de l’Assumpció de cangas de Onis
L’església consta d’una planta de creu llatina, 3 naus, un creuer i sobre aquest una torre.
Però el que més destaca d’aquesta església és el seu campanar. Consta de 3 pisos escalonats de forma descendent amb un total de 6 campanes.

L’exterior de l’església destaca pel color vermellós de la pedra, davant d’ella la famosa estàtua del rei Don pelayo, una preciosa font i una bonica plaça.

Després de situar-nos a l’hostal escollit, d’entre molts que hi ha per triar, una bona sidra i cap a dormir que l’endemà anàvem cap als llacs de Covadonga per fer una bona caminada fins al Mirador d’Ordiales!!!

Una ruta molt recomanable que explicarem al proper Post 😉

Astúries 2012. Cudillero i Voltants

Agost 2012.
Un cop aterrats a l’aeroport d’Astúries, vam anar a buscar el cotxe que teníem llogat i cap a Cudillero!!!

Cudillero, està a 10-15 kilòmetres de l’aeroport, direcció A Coruña.
Es el típic poble pesquer d’Astúries que conserva un encant molt especial.
A nosaltres ens feia pensar amb Cadaqués, per la seva senzillesa i bellesa!!!

Les seves acolorides cases construïdes sobre el vessant de la muntanya ofereixen un paisatge molt pintoresc i impactant que sens dubte creiem que no deixarà indiferent a ningú que el visiti.

A Cudillero hi ha racons únics, estrets carrerons que puja per costeruts carrers que arriben fins a miradors situats en el mateix nucli antic on es pot contemplar el poble i el mar 🙂

Aquest poblet de mariners, convida a perdre’s pels seus estrets carrerons, admirar les seves cases, baixar al port a passejar o degustar el peix del dia tot fent una bona sidra 😉

Per nosaltres 1 dia no era suficient per gaudir d’aquest poble i els seus voltants, així que vam optar per quedar-nos 3 dies més.
Anar a les platges del voltant, a pocs kilòmetres de Cudillero, visitar el mercat del mateix poble, d’altres poblets pesquers,…

Ens allotjàvem a l’hotel Rural Casa Vitorio, recomanable!! situat a 2kms de Cudillero. Un tracte molt proper i acollidor.
La foto amb Cudillero de Nit, l’hotel Casa Vitorio i bevent una miqueta de sidra!!!

Aprofitant la nostre situació a Cudillero, ens desplaçàvem per visitar altres llocs d’interès cultural i paisatgístic, com per exemple la visita obligada a Cavo Vidio. A uns 8 km a la localitat de Oviñana, uns espectaculars penya-segats de 80 m d’altura que ofereix unes vistes impressionants de la costa asturiana!!! Una pau i tranquil.litat immillorable.

Després de Cavo Vidio, direcció A Coruña, un altre poblet per visitar és Luarca.
És un poble pesquer on l’habitual és veure com pesquen i porten el gènere a la confraria de pescadors.
Ofereix una bonica vista de les cases que es van construir al seu voltant formant el típic barri mariner.

Actualment la pesca és molt important a Luarca, sent la seva flota una de les més importants del Principat d’Astúries.
Preciós per deixar-te perdre pels carrers del centre de la vila i simplement gaudir de la seva gent.

Després de visitar Luarca, a uns 4-5 kilòmetres direcció Navia vàrem anar a banyar-nos a la platja de Barayo ( Reserva Natural )
És una platja molt natural, envoltada de vegetació i dunes, no hi han restaurants, ni cafeteries, ni tan sols pàrquings.
Per accedir-hi s’ha d’aparcar a l’àrea específica i fer l’últim tram caminant, recórrer un camí que travessa un petit bosc ple de plantes i arbustos.

Si voleu tranquil.litat és una bona opció.

A la platja Barayo i té la seva desembocadura el riu Barayo, que podeu apreciar a la fotografia i està considerada reserva natural.

La platja que ens va agradar més a nosaltres és la Platja de Arnelles, que pertany a Navia.
Les distàncies no són llargues, heu de contar que des de Cudillero a Navia son 50 kilòmetres, uns 45 minuts amb cotxe.
La Platja Arnelles, està encaixada en un entorn molt verd, on els colors et deixen meravellat.
Té forma de petxina, mitja lluna i des de la platja es veu el far de Sant Agustí.
En Ramon pot afirmar que l’aigua és freda…. però la tranquil.litat que es respira amb aquestes platges i el pilot de peixos i crustacis que i viuen és impressionant.

Una altre platja que trobem a 5 minuts de Cudillero és la platja de la Concha de Artero.
La platja d’Artero pertany al municipi de Cudillero.
Nosaltres la vàrem visitar de tarda que la marea estava baixa i així podíem veure tots els musclos, cargoles de mar que vàrem trobar, crancs,…. amb una olla i un bon foc pots fer-te una bona cassola de closques.
Si el temps no acompanya és igualment agradable contemplar el seu entorn natural i gaudir del passeig que discorre al costat del riu i que la comunica amb l’aparcament o fer la tassa tot contemplant el mar.

Molt aprop de Cudillero, L’Església parroquial de Santa Maria a Soto de Luiña, és una construcció del segle XVIII i forma amb la Casa Rectoral l’antic Hospital de pelegrins, avui casa de cultura.
A la fotografia, les vistes dels prats del poble rural de San Martín de Luiña des de l’arcada de l’Església.
I les típiques cases Asturianes, Els hórreos, dedicades antigament a guardar al seu interior productes alimentaris.
Eren construïts a certa altura, recolzats sobre 4 pilars que evitaven la humitat a l’interior i impedien l’entrada d’animals indesitjats que poguessin perjudicar els aliments.

Proper post direcció a Cangas de Onís, els Picos de Europa!!!

Goa

Des de Bangalore vàrem volar fins a Goa.
Ens quedava una setmana i teníem ganes de relaxar-nos, estar en contacte amb la natura, prendre el sol, banyar-nos,….
Gaudir del petit estat de Goa, que és famós per les seves platges!!

On nosaltres ens va enamorar la platja de Palolem, al sud de Goa, però en parlarem més endavant.

Un cop arribats a l’aeroport ens vàrem dirigir cap al Nord.
L’allotjament a peu de platja, era un petit bungalow juntament amb el lloguer de la moto per poder descobrir la zona al nostre ritme.
Per sort la circulació a Goa té un aire més occidental!!

Amb la moto voltàvem sense cap privacitat, això si, senyals….res de res, havíem de fer servir l’intuïció ” la femenina” 😉
Podíes apreciar la barreja de colors verds dels camps amb els blaus del cel i del mar.
Un contrast de colors digne de veure.

Goa és verda, amb molta vegetació, palmeres, quilòmetres de platges, barques semi-abandonades i no podien faltar … les vaques pastant al seu aire!!!

La Regió de Goa és divideix entre el sud i el nord.
Goa és una de les regions més riques de tota l’Índia i una de les que ha crescut més ràpid.
A la foto la nostre moto que ens va acompanyar pel Nord de Goa, els nostres esmorzars i una magnífica posta de sol.

Al nord es troba la capital, Panaji, i també la ciutat de Vella Goa.
El seu passat portuguès pot observar-se en la quantitat de persones que professen el catolicisme, en les seves antigues esglésies i en les seves edificacions de tipus colonial.

A Vella Goa vàrem visitar la Basílica del Bon Jesús i l’església.
On malauradament vèiem com aquestes pobres dones treballaven ajupides treien les males herbes mentre l’home les manava… una cultura difícil d’entendre.
Una anècdota a destacar, sempre que ens dirigíem a un Hindú, la seva resposta la donava a l’home, encara que la preguntes jo, la resposta la rebia sempre en Ramon.

L’autocar local ens va deixar a Margao ( la segona ciutat més gran de Goa ) davant de l’estació d’autobusos.
Allà vàrem agafar un bus local direcció el sud per poder arribar a la platja de Palolem que tant bé ens havien parlat.

Durant el trajecte amb l’autocar local, érem els únics turistes i pujaven nens i nenes dels pobles rurals que anaven a col.legi, van pujar-hi gallines, ovelles, pastors,… nosaltres al.lucinàvem, semblava l’arca de Noè i la carretera la collada, per sort vam arribar vius i amb alguna puça i tot…

L’arribada a la platja amb la rebuda de les vaques.

Al sud hi han més platges solitàries, una parada inoblidable com dèiem és la platja de Palolem. I nosaltres ja i érem!!!
És una gran cala idíl.lica de sorra blanca envoltada per palmeres i vegetació.

Les escasses edificacions que hi han a l’interior, a diversos metres de la platja, són autèntics racons per gaudir del silenci.
L’allotjament el teníem caminant per la platja i endinsant-nos a la vegetació, enmig de la tranquil.litat.

Les vaques, les barques, el mar, els colors, les olors,… pura essència hindú!!

El carrer principal de Palolem ” carreró petit ” hi havien els restaurants i alguna botiga de roba i bijuteria.
I a la platja podies observar com cada dia preparaven les seves xarxes per sortir a pescar, les noies intentaven vendre collarets i braçalets vora el mar, les vaques al seu aire,…

Les nits eren molt tranquil.les, per arribar al carrer principal necessitaves la llanterna i recordo que érem com a molt uns 15 turistes, poca gent compartint el paradís. Era perfecte!!!
Per acabar el viatge adjuntem un parell de fotografies de la platja de Palolem i la seva posta de sol.

Quins bons records, imatges guardades dins nostre!!!
I compartint-les amb tots vosaltres.

Bangalore

Bangalore, també conegut com Bengaluru, és la capital de l’estat indi de Karnataka i és la tercera ciutat índia més poblada del país.

De Mysore a Bangalore amb l’autocar unes 3 horetes.
La conducció a l’Índia és esgarrifosa… senyalitzacions, semàfors, cruïlles,.. normes de circulació?? què va!!! Cada conductor fa el què li ve de gust.

Si hi ha dos carrils, van 3 o 4 cotxes amb paral.lel. Invadeixen els carrils sense cap problema i si en ve un de cara, ja s’apartarà.
Condueixen per l’esquerra però avancen per l’esquerra, la dreta,.. per tot arreu, fan una bona pitada i endavant.

Els passos de zebra, si n’hi han, creues i els cotxes, motos, vaques, t’esquiven.
Realment si no t’atropellen pots estar content!!
Hem penjat un vídeo de la conducció a la pàgina de vídeos.

Us deixem amb una foto que parla per si sola.

Un cop instal.lats a Bangalore hem de dir que a nosaltres personalment la ciutat no ens va agradar gaire, no li vàrem saber trobar el seu encant personal, així que vàrem dedicar-hi un dia i l’endemà ja marxàvem amb avió cap a Goa.

Ens allotjàvem al centre i les vistes des de la nostre habitació donaven a un dels carrers del casc antic on podies veure les seves costums quotidianes de les famílies que viuen allà.

La visita a Bangalore la vam aprofitar visitant el temple de Shiva Mandir.
En aquest temple es troba l’estàtua del déu Shiva, assegut en posició de lotus i medeix uns 65 metres d’altura.
Compta amb el teló de fons de les muntanyes a l’Himalaia i el riu Ganges flueix dels seus cabells, segons la mitologia.

Una altra característica especial d’aquest temple és que a l’entrada hi ha una enorme estàtua del déu Ganesha ” de 32 metres d’altura” se li atribueix el cap d’elefant i és una de les deïtats més conegudes i més adorades del panteó hindú.

Com que necessitàvem una mica de pau i tranquil.litat ens vàrem refugiar al jardí botànic, el Lal Bagh.
D’aquí un dels sobrenoms de Bangalore “la Ciutat Jardí de l’Índia”.

Aquest jardí botànic està obert cada dia, hi ha un llac, moltes flors, arbres centenaris, monos i és visitat no només per turistes sinó també per persones que els agrada fer exercici, ja que ofereix un ambient molt recomanable per passejar i practicar esport.

Com hem comentat anteriorment no vàrem dedicar-hi gaires hores a la ciutat, així que ens acomiadem amb un sopar força peculiar 😉
A la foto en Ramon i els dos cuiners a darrera la “cuina”.
Sembla una calzone oi?? no ho era però recordem que estava boniiiissim!!!

Pròxim post Goa!!! Conegut per les seves platges que van atreure als hippies dels anys 60 i 70. No us ho perdeu 🙂
Nosaltres ens i vàrem estar tota una setmana sencera!!!

Mysore

Mysore és la segona ciutat més gran de l’estat de Karnataka.
Està situada a la base dels turons Chamundi.

De Madurai a Mysore amb tren, unes 13 hores de trajecte.
Com que viatjàvem de nit vàrem agafar compartiment amb lliteres i així podíem dormir.
Jo sóc una mica dormilega, tothom ja estava llevat i jo encara mandrejava… 😉

A Mysore és molt tradicional el mercat de Devaraja, així que va ser el nostre primer lloc a visitar.
És un mercat principalment de flors, encens, olis i verdures.
Volíem formar part dels seus colors i les olors que es desprenen en aquest mercat i ens vam deixar endur pels sentits!!!

També hi ha la pols de colors utilitzats per tenyir, que els posen un al costat de l’altre en petites piràmides.
A la fotografia podreu apreciar els colors, verdures i el peix assecat. Llàstima que l’olor no traspassi…

La següent imatge demostra un dels molts contrasts que et pots trobar a la Índia.
A una banda de la foto la catedral de Santa Filomena.
On les seves torres de 175 metres d’altura són visibles des de molts punts de la ciutat i és una de les més grans del país.
I a l’altre banda un dels carrerons cèntrics de la ciutat.
Sembla Occident i Orient, dos llocs totalment diferents i en canvi és el mateix, Mysore.
És un país de contrasts, ja siguin bons i/o dolents, però mai et deixen indiferent.

El més important i bonic de veure, és el Palau de Mysore.
Va ser construït a finals del segle XIV com a residència oficial de l’antiga família reial de Mysore. El palau ha sofert quatre reconstruccions.

És espectacular!!! I això que no vam tenir la sort de veure’l il.luminat de nit, perquè els diumenges a la nit, el palau obre les seves portes i s’il.lumina amb unes 5.000 bombetes.
A la pròxima no ens ho perdrem…

El Palau de Mysore té tres plantes de granit gris dominades per una torre de 44 metres d’alçada, coronada per una cúpula daurada.
És tot simètric i ocupa un espai molt gran on fins i tot i trobem elefants que et porten a passejar per la zona.
L’estàtua de marbre es troba situada al centre de la ciutat, just davant d’una de les entrades del palau.

El segon palau més important de Mysore, és el Lalitha Mahal, convertit ara en un hotel de luxe.
Era una residència per al virrei de l’Índia durant la seva estada a la ciutat.
No entrava dins del nostre pressupost així que observant-el des de fora en vàrem tenir suficient. Ens movíem amb el Rickshaw ja que no disposàvem de molt temps i així l’aprofitàvem millor.

Una altra zona interessant per a passejar és el carrer a prop de la Torre del Rellotge.
Parades al carrer oferien per molt poques rupies roba, menjar i fruita.
Podem assegurar que els plàtans que venia aquest home, estaven deliciosos!!!
I les vaques també buscaven com alimentar-se.

No podíem marxar de Mysore sense pujar als Turons de Chamundi, un lloc emblemàtic on segons la mitologia hindú, l’àrea al voltant de Mysore va ser coneguda com Mahishūru i va estar governada pel dimoni Mahiṣāsura.
El dimoni va ser assassinat per la deessa Chamundeshwari i el temple dedicat a la deessa Chamundeshwari es va construir al cim dels turons de Chamundi.

Les vistes de Mysore des de dalt dels turons.
Aquesta foto es veu el Palau de Mysore a mà esquerra.

I amb aquesta el Lalitha Mahal, ara convertit amb hotel de luxe.

A la foto podeu veure el Mahiṣāsura, el dimoni de la mitologia hindú.
I també El nandi que és el toro sagrat que els hindús veneren i que està present en molts dels temples de l’Índia.
Té uns 5 metres d’alçada i està tallat en una sola peça de granit negre. Es troba en el camí que segueixen els pelegrins cap al temple de Chamundi Hill ( que es veu a la foto a dalt a la dreta)

De Mysore ens vàrem dirigir cap a Bangalore, també coneguda com a Bengaluru, és la capital de l’estat Indi de Karnataka.

Madurai

Madurai és un dels principals districtes de l’Estat de Tamil Nadu.
Famós pels seus temples.
I per nosaltres un indret amb grans records!!

Per arribar a Madurai vàrem agafar el tren nocturn des de Trivandrum. 8-9 hores aproximadament.

El nostre error va ser anar a l’estació de Trivandrum a comprar els bitllets un parell d’hores abans, com podeu imaginar no havíem reservat sleeping class i tampoc quedaven places. Així que innocentment vam agafar la més baixa de totes, els últims vagons i era el primer trajecte que fèiem amb tren…
Us direm que el trajecte ens va costar menys d’1 € tots dos.

Quina cara que se’ns va quedar només d’entrar, semblàvem sardines, no podies moure’t, allà s’hi encabeix tothom i nosaltres drets amb la maleta carregada a l’esquena i preguntant-nos, què coi fem aquí???
Moments una mica desesperants amb llàgrimes als ulls, la gent dormint a sobre dels portamaletes, a terra, mirades penetrants, venedors ambulants que oferien el chai “típic te hindú” i nosaltres havíem de passar-hi la nit… i no sabíem on ficar-nos.

Al final va ser un dels millors moments de tot el nostre viatge a l’Índia sud!!!

Posem la foto del compartiment i us expliquem com va anar tot, perquè cada vegada que ho recordem ens venen les rialles 😉
Ens venien a veure per les reixes de la finestra cada vegada que el tren parava.
I podem afirmar que en aquests últims vagons és on veus i vius l’Índia en tota la seva essència, sens dubte!!!

Érem els únics turistes que hi havia i semblava que no n’haguessin vist mai cap, ens intimidaven amb les mirades i nosaltres patíem perquè ho portàvem tot a la maleta.
Tampoc podíem baixar a cap estació, perquè era de nit i què faríem si no sabíem on érem??

Després d’uns 20-30 minuts força tensos, un grup d’homes que ja ens havien cridat perquè anéssim allà amb ells, ens seguien cridant fins que vam decidir acceptar la seva bona fe i ens oferien el seu seient, nosaltres evidentment vam dir que no, en prou feines i cabien ells, però insistien de tal manera que vam accedir-hi.

A partir d’aquest moment va ser màgic, tota la nit xerrant amb ells, la gent del vagó ens venia a veure, ens vigilaven les motxilles, quan paràvem sortíem tots a fora del tren a fumar junts, també venien d’altres vagons a visitar-nos, teníem un home al terra dormint i tots nosaltres amb els peus sobre d’ell,..
Unes situacions que si ens ho expliquen no ens ho creiem. Veure per creure!!

Va ser increïble, màgic i sobretot molt humà!!!! Sempre recordarem el seu tarannà, la seva curiositat per saber de nosaltres i els somriures que uns ens regalaven i altres ens feien gestos molt simpàtics.

Es l’essència de la Índia, un moment tant tens amb un desenllaç extraordinari, sensacions que mai et deixen indiferent. Això si, dormir poc.

L’Arribada a l’estació de Madurai ens va despertar amb un grat ventall de colors.

I cap a regatejar el Tuc-Tuc que ens portaria a veure el primer temple fascinant de Madurai, situat a 7 kilòmetres.
El Temple Murugan a Tirupparankundram.
Un temple excavat a la roca, excavada a la muntanya, molt popular i que ha estat un lloc de pelegrins.
Considerat sagrat per a la realització de matrimonis, ja que es creu que el matrimoni de Lord Subramanya ( un dels déus més venerats a l’Índia del sud) es celebra en aquest temple.

A l’interior del temple hi havia un elefant que amb la seva trompa beneïa a tots els creients i visitants.

Madurai està envoltada de temples situats pels voltant i dins de la ciutat que li donen un encant personal.
Vàrem aprofitar per deixar-nos perdre pels seus carrerons on es desenvolupa la vida diària dels habitants.
A cada entrada dels temples si fan donacions o ofrenes, així com les pintades amb blanc que apreciareu a la fotografia.

Cada racó hi han temples, de diferents alçades i formes, però sempre coberts amb figures de les deïtats, animals mítics i monstres pintats en colors vius.
I és que l’Índia són colors!!

Els creients son beneïts amb pintura o cendra marcant-los el front, com la dona que us mostrem.
Sorprèn per la diferència de la seva cultura en comparació amb la nostra.

La ciutat està totalment centrada al voltant del temple de Sri Meenakshi, on centenars de sacerdots i fidels es reuneixen.
El complex del temple està dedicat al deu Shiva, amb les seves torres de colors i les seves innombrables escultures.
Impressionant les seves 12 torres, que estan decorades amb figures celestials, animals,.. i abunden els colors.
Però no vàrem tenir la sort de veure-les, estaven cobertes amb una bastida de troncs i fulles de palmera.
Segons ens van explicar, cada 10 anys es pinten de nou, just abans de grans celebracions.
No sempre es pot tenir tot 😉

Com ens hagués agradat veure-les.

Vandiyur Mariamman Teppakulam
És un gran dipòsit que s’alimenta per canals subterranis del riu Vaigai, un dels monuments més imponents de Madurai quan està ple d’aigua.
Nosaltres el vàrem veure sense cap gota d’aigua, on famílies i joves hindús jugaven a criquet.

I mentre miràvem com jugaven a criquet, famílies i nens s’apropaven a nosaltres per compartir rialles i aquests moments fan que la pobresa i la brutícia de la índia passin a un segon terme.

Quan pensàvem que ja ho havíem vist casi tot de Madurai, un rickshaw ens va portar a les afores de la ciutat a veure una font sagrada on milers de persones feien llargues cues per poder-se proveir de l’aigua beneïda.
Feia hores que estaven allà, es increïble la seva creença.

I no podíem acabar el post amb aquell moment tant emotiu per mi.
Era la primera vegada que em deixaven en braços aquella noieta tant petitona i tant bonica, que em vaig emocionar.

Proper post la ciutat de Mysore, coneguda com la “Ciutat dels Palaus”.